AHORA

Ahora que la niebla se ha desvanecido.

Ahora que las calles están desiertas.

Ahora que no se oyen ni pasos en la calle.

Es ahora cuando puedo empezar a soñar.

Es ahora cuando puedo sentir tu fuerza,

cuando escucho los latidos de tu corazón.

Es ahora cuando la luna guiará nuestros pasos y,

juntos, podremos empezar a construir.

Por eso te pido que abras los ojos y

que tu sonrisa ilumine el mundo.

És nit freda per ser abril...

Amb aquesta cançó de fons i d'escenari va néixer el relat de "Mots encreuats".

Amb aquestes lletres qualsevol salta sense xarxa, qualsevol s'atreveix a ser dolç i amable perquè totes les nits són llargues.

El Marcel allarga el braç, la Maria somriu  a l'aire.... però és nit freda per ser abril, no s'està en lloc com a casa.... Llàstima!

MOTS ENCREUATS

Un calfred li recorre l'esquena i sent una ràfega d'aire fresc al seu voltant. Acota el cap, submergint-se de nou dins els seus mots encreuats però sap que serà impossible amagar-se en ells. Les seves passes li tronen a les oïdes, confonent-se amb els seus batecs i, malgrat l'aire fresc, li costa respirar. Sap que ell és allà, justament al seu darrere, sent la seva mirada clavada al seu cos, al seu nou pentinat, a les mitges opaques que, malgrat tot, es tornen transparents amb la seva mirada. 

Fa dies que li dona voltes, angoixada, a la mateixa idea. Des de que fa dues setmanes va aparèixer l'Eloy a la cafeteria i des de que dia rere dia li clava la mirada al cos, despullant-la i fent-la sentir viva, la Consol no ha trobat pau.

(...)

Fragment del relat "Mots encreuats". I Premi Contes Castell de La Tossa 2014.

Premis concurs de piulades Ràdio Nova

Ràdio Nova ha lliurat aquest dijous els premis del III Concurs de piulades que ha organitzat per tercer any consecutiu a l’entorn de la diada de Sant Jordi. El vilanoví Xavier Bermúdez, guanyador del certamen d’aquest any ha recollit el premi de mans de Sigrid Nieto, responsable de Sigrid Informàtica, l’empresa que enguany patrocinava el concurs amb un llibre electrònic. Per la seva banda, Magda Kaziu, responsable de la llibreria +KLlibres ha fet entrega d’un lot de llibres a la també vilanovina Carmen Elvira, guanyadora de l’accèssit que el Jurat va demanar a l’organització del certamen davant l’alta participació i la qualitat dels microrelats.

Després d’una llarga deliberació el Jurat va decidir premiar el microrelat de Xavier Bermúdez, un nanoconte que ens deixa una escena veïnal divertida i entranyable: “Els veïns del 2n i del 4t intercanviaven alegres xiulades pel celobert. Ningú gosava dir-los que el lloro del 3r era mort feia temps”.

A petició del Jurat es va crear un accèssit per premiar un segon conte, concretament un microrelat de Carmen Elvira, autora local que novament ha tractat amb originalitat la temàtica de Sant Jordi: “Sort que als 65 em retiro i s’haurà acabat aquesta comèdia. I amb gest cansat, clava l’espasa per enèsima vegada a l’innocu drac”.

http://www.vilanovainformacio.cat/radio-nova-lliura-els-premis-del-concurs-de-piulades/

UN SANT JORDI DESGARBAT

Aquest és un conte del revés. Un conte que parla d’una princesa a la que no li agradava cosir ni recitar poemes, ni tan sols li agradaven els vestits de color de rosa. Un conte d’un drac que no és ferotge i d’un cavaller al que no li agraden les lluites ni les espases.

Pareu bé les orelles perquè una llegenda us explicaré, la llegenda de Sant Jordi, però del revés.

(...)

                  Conte explicat als nens de l'Escola de Jorba la diada de Sant Jordi'2015.

BLAU FORT

El joc dels colors me’l va proposar l’Àlex una tarda al tornar de l’escola i trobar-me al llit. En aquell moment ja vaig envejar la seva innocència, la seva fe cega en mi. Feia temps que necessitava posar paraules a aquest patiment, a aquest esgotament constant, paraules a aquest fantasma que, segons el dia o el moment, estreny amb més força les seves cadenes al voltant del meu cos. Necessitava esborrar dels ulls del meu fill els dubtes i les pors, necessitava trobar una resposta a la seva pregunta diària: “... bon dia mama, com et trobes avui? Millor? Pitjor?...”. És difícil posar paraules a aquest forat negre que creix dins meu però ara intento calmar l’angoixa del meu fill i la meva a través dels seus colors.

El blau fort és el color preferit de l’Àlex. Quan tinc un bon dia, quan em sento bé amb mi mateixa i amb el meu cos, quan els dolors estan adormits en algun racó oblidat del meu cos, tinc un dia blau fort. Moments dolços, feliços, plens de somnis i d’expectatives, així són els meus dies blau fort. Verd, vermell, taronja, en aquests dies el dolor i l’esgotament són presents, m’acompanyen al llarg del dia recordant-me la seva presència, com un marit gelós que no perd de vista la seva estimada. Marró, aquests dies el dolor és sobre mi, s’estén silenciós, m’ofega, sento com em perdo en la seva intensitat i les forces minven. Moments d’impotència, de tristor, moments d’ofec i de llàgrimes reprimides, així són els meus dies marrons. Gris i negre, dies on l’obscuritat cobreix del tot el meu cos i la meva ànima, dies en els que sento que finalment m’he fos amb el meu dolor, m’he donat per vençuda i m’enfonso en un pou fosc, sense sortida.

Aquest és el nostre joc, el joc de l’Àlex i el meu, ens ajuda a posar paraules al meu estat, al meu patiment però sobretot ens ajuda també a desitjar com volem que sigui un dia. Concentrar-nos en un color per mirar de no sentir el que tenim en aquells moments.

(...)

Fragment del relat Blau Fort, I Premi del IV Concurs de contes Castell de La Tossa 2013

La Nena

Vaig començar a perdonar la meva mare el dia que, venint del seu enterrament, el Manolo em va posar la mà a sobre. Per primera vegada. Els cops van caure sense previs avís sobre les meves esquenes. Després, no recordo si va ser primer a la cara o els cops de puny a la panxa. El que no puc oblidar són les seves paraules. Paraules punyents com ferro forjat. Paraules feridores que es van anar clavant dins meu. Només dues xiuxiuejades a cau d’orella que anaven traspassant el meu cos malmès i masegat i es clavaven en el més profund del meu cor. “La nena, la nena...”. Tenia quinze anys, una filla de tretze mesos i m’acabava de quedar òrfena.

(...)

Fragment del relat La nena, segon premi del VI concurs de contes Castell de La Tossa 2015. 

SANT JORDI

Sort que als 65 em retiro i s'haurà acabat aquesta comèdia. I amb gest cansat, clava l'espasa per enèsima vegada a l'innocu drac.

                                       Accèssit al III Concurs de piulades de Ràdio Nova.

El último adiós

Ayer, dos escritores nos dieron su último adiós. De ellos nos quedarán para siempre sus historias y su compromiso por poner nombre al grito de un pueblo .


"Incluso los malos libros son libros, y por lo tanto sagrados"    Günter Grass

"Yo creo que fuimos nacidos hijos de los días, porque cada día tiene una historia y nosotros somos las historias que vivimos"     Eduardo Galeano

MORT

Va arribar la tercera nit però ell ja feia dies que l’esperava. Assegut a la seva vella butaca exhalava lentament el fum de la seva pipa. Els ulls miraven sense veure finestra enllà. La cercaven, volien ser els primers en veure-la venir de cara, per enfrontar-se a ella quan la tinguessin al davant.

Des de que va conèixer la seva arribada que el va envair una pau inusual, una tranquil·litat com feia anys que cercava i que mai havia aconseguit trobar. Tot al seu voltant va deixar de girar i, per un instant, només per un instant, va tenir la sensació d’haver viscut ja aquest moment. La seva memòria va refugiar-se a la seva infantesa, al costat del llit de la mare quan, amb llàgrimes als ulls, li deia adéu per última vegada.

Altres haguessin provat de sortir corrents. Ell mateix ho hagués intentat temps enrere. Tanmateix, l’únic que se li va ocórrer va ser anar a cercar un llibre, la seva pipa i seure tranquil·lament a esperar la seva arribada. Tenia temps, volia assaborir aquell instant de la millor manera que li venia al cap.

Era conscient que l’esperava una dura batalla, no tenia por. No tenia intenció de lliurar un combat ni oposar resistència. L’únic que desitjava era veure-la venir, posar-se davant ella i xiuxiuejar-li suament: “Estimada, estimada meva, embolcalla’m en els teus braços, porta’m amb tu...”

I a la tercera nit va arribar, però ell ja feia dies que l’esperava.  

PRIMAVERA

              Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera.

                                                                                              Pablo Neruda 

MIS DOS AMORES

És quan camino al teu costat
que noto como les teves passes s'enlairen.
És quan respiro
que veig els teus cabells surant al vent.
És quan t'abraço
que sento els batecs del teu cor.
És al somriure
que veig brillar els teus ulls.
És quan et parlo
que em sobren les paraules.
És quan et miro
que veig la teva llum.
És quan tanco els ulls i et sento respirar
que sé que sempre estarem junts.

CALCETINES DE COLORES

Hacía ya tiempo que se había acostumbrado al frío y a la niebla que todas las mañanas se filtraba por todos los rincones de su hogar y que, si uno se despistaba, se colaba por las entrañas, enmarañando todo lo que iba encontrando por el camino. Se había acostumbrado pero no por eso los temía menos. El día menos pensado, el frío y el hielo penetraban en lo más profundo de su ser y se acomodaban en su corazón, dando lugar a pequeñas lágrimas heladas que caían sin cesar de su ojos grises. Esos días, eran días grises, como sus ojos, días helados, como su corazón, días lluviosos, como sus lágrimas.

Sin embargo, a pesar de todo, ella cada día se levantaba con la esperanza de ver brillar el sol. Por éso, todas las mañanas se vestía con su mejor sonrisa y sus calcetines de colores dispuesta a pisar todos los charcos que se cruzaran en su camino.

NO TE RINDAS

Hoy, una recomendación de mi alma gemela y un mensaje en positivo: No nos rendiremos!!

BUIDATGE

Fa molt temps que no em posava davant un paper, fa temps que no agafava un llapis i deixava que els meus dits ballessin al compàs dels meus pensaments, fa temps que no permeto que els meus pensaments traspassin barreres ni emergeixin més enllà del que es considera estrictament necessari. Fa temps que no escric.

Ment, cos i energies estan en stand by. Sento com si algú hagués reprogramat el meu cos i hagués fet un buidatge oblidant-se després reprogramar-lo i reactivar-lo. És així, durant mesos m'he sentit buida i sense energies per explicar allò que sento, allò que imagino i allò que somio.

Però, per sort, aquest buidatge no està sent improductiu. És un estat temporal, un temps de reflexió i de cura personal que ha de donar fruit. He estat hivernant i preparant-me per tornar a florir aquesta primavera. Espero que, com totes les primaveres, el sol llueixi més enllà dels meus ulls i em doni forces per continuar explicant, per continuar gaudint amb les lletres. Les meves petites lletres...

AQUESTS DIES

Aquest sentiment que m’envaeix des de fa dies, aquest buit que sento al mirar-me al mirall, aquesta desídia quan, tot i lluir el sol a fóra, jo sento com la tempesta amenaça amb mullar-me.  Sento com tot això ja m’és conegut, com és una experiència viscuda, tanco els ulls i puc imaginar-me d’on surt, com apareixerà, i, finalment, com es resoldrà. Però tot i això, no puc evitar baixar els ulls, evitar enfrontar-me a mi mateixa, tendeixo a desviar la mirada per no trobar-me amb allò que no vull escoltar, allò que tot i sentir-lo no vull posar-hi paraules.

Les paraules són feridores, tenyides de culpa intenten cercar una resposta, una explicació a tots aquests sentiments quan, de vegades, és millor callar, és millor seguir caminant.

Caminar, però fins quan? Fins on? I sobretot, caminar així? Sempre? De veritat? Suposo que seguir caminant fins que aquest sentiment torni a reposar, torni a eclipsar-se amb alguna experiència, rere algun somriure robat i romandre allà el suficient temps com per donar-lo per extingit, per acabat fins la propera...