Potser ha estat aquesta
primavera sobtada. O potser ha estat aquesta rutina inerta que m’acompanya fa
dies. No sé, la monotonia o el fet que ja fa temps, massa temps, avanço per la
vida sense fixar-me on i ni com poso els peus. Els meus ulls miren sense veure
més enllà, les meves cabòries estan endreçades de tal manera que res posa en
perill el seu equilibri. El meu cor, en guaret. Segurament, la fusió de tot
plegat va provocar que, el dia que em va convidar a fer un cafè, tots aquests
elements entressin en combinació i provoquessin dins meu una petita explosió.
De fet, va ser una
explosió petita, gairebé no la vaig percebre en aquell moment. Però després, en
dècimes de segon, tot va reaccionar dins meu i va perdre el seu equilibri
fictici. L’onada expansiva ha anat avançant, ràpidament, deixant petjades profundes
al seu pas i posant els meus sentiments en dansa.
El timbre del meu
telèfon em fa perdre la son per després comprovar que el portador de notícies
no és qui jo esperava.
Era un cafè. Tan
sols un cafè que no ha arribat i que a hores d’ara dubto que arribi. Era una
manera cordial de parlar, una forma de quedar bé però que a mi m’ha trasbalsat.
En realitat, per a mi, no era tan sols un cafè. Aquest cafè, que ja s’ha
refredat esperant la nostra trobada, era l’oportunitat de demostrar-me a mi
mateixa on sóc i en qui m’he convertit.
Un cafè que suposo
que mai arribarà. Cafè descafeïnat perquè, tot i donar voltes i voltes dins la
meva panxa, aquesta que escriu ha decidit pair-lo i continuar vivint com si res
hagués passat. Un cafè que no m’ajudarà a treure la meva màscara ni que
m’obligarà a mirar-me als ulls al mirall i admetre la meva soledat.
I mentre redreço
els meus sentiments i els endreço acuradament en l’oblit, intento esborrar del
meu cap el so del missatge que mai arribarà.
