Nit de Reis

Nit de Reis. La Carme, una noia de divuit anys, esperava impacient el seu home que havia sortit a la mar. L’esperava amb un regal, amb el fruit del seu amor que creixia al seu ventre. Seria el seu regal de Reis. L’amor etern que es prometien cada vespre a la petita cabana de pescadors i la seva joventut farien front als entrebancs que s’anessin trobant. Eren forts i s’estimaven, la Carme ja en tenia prou.

L’esperava a peu de platja. Havia plovisquejat tot el dia però a mida que avançava la tarda uns núvols negres van donar pas a una tempesta desmesurada on llamps i trons competien furiosament al cel. La Carme, angoixada, mirava cap al mar sense veure-hi res. Els llamps il·luminaven per uns segons el mar per deixar-lo després en una foscor absoluta. El far lluïa insistent marcant el camí que hauria de dur l’estimat als seus braços. La pluja li regalimava cabells avall i la roba xopa li marcava un ventre on creixia la llavor del seu amor. De sobte, la Carme va sentir una llambregada, la criatura es regirava neguitosa dins seu. Es va subjectar amb les dues mans el ventre i, sense esma, es va girar cap al far. Van ser pocs segons que la llum del far va deixar de brillar, però, en aquell moment, la Carme va saber que el seu Pere no tornaria aquella nit, ni tampoc cap altre nit. La criatura, va deixar de moure’s dins seu per sempre. La Carme va apartar les mans del ventre i va sentir com si la seva vida s’esmicolés i el vent escampés les miques dins el mar.

(...)

Fragment del relat Nit de Reis