UN CAFÈ

Potser ha estat aquesta primavera sobtada. O potser ha estat aquesta rutina inerta que m’acompanya fa dies. No sé, la monotonia o el fet que ja fa temps, massa temps, avanço per la vida sense fixar-me on i ni com poso els peus. Els meus ulls miren sense veure més enllà, les meves cabòries estan endreçades de tal manera que res posa en perill el seu equilibri. El meu cor, en guaret. Segurament, la fusió de tot plegat va provocar que, el dia que em va convidar a fer un cafè, tots aquests elements entressin en combinació i provoquessin dins meu una petita explosió.

De fet, va ser una explosió petita, gairebé no la vaig percebre en aquell moment. Però després, en dècimes de segon, tot va reaccionar dins meu i va perdre el seu equilibri fictici. L’onada expansiva ha anat avançant, ràpidament, deixant petjades profundes al seu pas i posant els meus sentiments en dansa.

El timbre del meu telèfon em fa perdre la son per després comprovar que el portador de notícies no és qui jo esperava.

Era un cafè. Tan sols un cafè que no ha arribat i que a hores d’ara dubto que arribi. Era una manera cordial de parlar, una forma de quedar bé però que a mi m’ha trasbalsat. En realitat, per a mi, no era tan sols un cafè. Aquest cafè, que ja s’ha refredat esperant la nostra trobada, era l’oportunitat de demostrar-me a mi mateixa on sóc i en qui m’he convertit.

Un cafè que suposo que mai arribarà. Cafè descafeïnat perquè, tot i donar voltes i voltes dins la meva panxa, aquesta que escriu ha decidit pair-lo i continuar vivint com si res hagués passat. Un cafè que no m’ajudarà a treure la meva màscara ni que m’obligarà a mirar-me als ulls al mirall i admetre la meva soledat.

I mentre redreço els meus sentiments i els endreço acuradament en l’oblit, intento esborrar del meu cap el so del missatge que mai arribarà.