martes, 5 de abril de 2016

VOL I DOL



Es vesteix amb lentitud però abans, corre les cortines, vol que el sol primaveral
s’endinsi tafaner per la seva habitació. Es vesteix amb aquella camisa de flors que li ha
regalat el Xavi. El Xavi... un somriure se li dibuixa als ulls. El seu Xavi. L’Helga pensa
en tot el que ha caminat aquest darrer any però quan ho fa, sempre li retorna al cap la
imatge del Xavi agafant-li la mà. L’Helga sent que aquesta mà, la mà del Xavi, ha estat
amb ella en tot moment, de vegades tàcita, de vegades silenciosa, altres aferrant-se fort,
altres vegades, ha estat aquesta mà qui l’ha empès endavant. Una mà que contínuament
ha estat al seu costat, tot i que no sempre ella s’ha pogut agafar.

Amb calma baixa les escales fins arribar al carrer i, per un instant, tanca els ulls deixant
que el sol i la brisa l’acaronin. Els llaços del mocador que dur lligat al cap li fan
pessigolles al clatell. Vol caminar una estona, vol sentir la força del sol als seus óssos, a
la seva pell, vol que la calor penetri dins la seva ànima. Aquest sentiment de pau que
l’envaeix li dona forces per tirar endavant.

L’Helga se sent en pau. Respira fondo i agafa aire. L’aire el necessita per viure, la
vitalitat per somriure. El Xavi i la seva petitona són al seu costat, els metges i
especialistes fan tot el possible per donar-li qualitat de vida, per que pugui gaudir cada
dia del millor que té. Però sobretot l’Helga està en pau amb ella mateixa i amb la seva
malaltia. Ha fet un llarg camí però ha valgut la pena. L’Helga se sent acompanyada. Sap
que li queda molt per caminar, sap i coneix de primera mà que no és un viatge planer,
que hi hauran moltes pujades i sobretot barrancs per els que haurà d’escalar si no vol
caure al buit, però se sent amb forces per fer-ho. L’Helga mira el passat amb enyorança
però també amb un somriure agraït, ella és qui és i ha arribat on és ara gràcies al seu
passat, gràcies a les seves eleccions. L’Helga mira el futur amb esperança, amb il·lusió,
amb ganes de continuar veient brillar el somriure de la seva petitona. Però sobretot,
l’Helga mira el seu present i se sent agraïda.

Sap que hi ha dies en els que no es pot llevar del llit, dies en els que el dolor
l’invalida i la converteix en un ésser depenent, en un cos que necessita ajuda per fer el
mínim moviment, per calmar el seu patiment. Dies en que unes cadenes fosques lliguen
el seu cos i ànima i apaguen la seva llum. Però també hi ha dies de treva, dies en els
que, tot i el dolor, la llum pot penetrar dins seu i fer més portable el seu suplici. No sap
com es llevarà l’endemà, no sap quins efectes tindrà la medicació nova o quines altres
proves li queden per fer. Aquest desconeixement no l’angoixa, la tranquil·litza i la fa
caminar pas a pas, una cama darrera l’altre i no avançar cap esdeveniment. Tot arriba,
pensa l’Helga amb un somriure somiador.

L’Helga mira amb il·lusió el present, aquest dia a dia que li permet gaudir de la llum del
sol, de la brisa que l’acarona i la calma. Aquest present que la fa tirar endavant, que la
fa caminar subjectada per una mà que l’acompanya i l’estima amb fermesa.

I tot caminant pas a pas, arriba per fi al seu destí. Amb fermesa empeny la porta
disposada a donar el millor de si mateixa, a compartir amb altres aquest episodi de la
vida que li ha tocat viure i del que tantes coses està aprenent. Disposada també a plorar,
si cal, a caure i a enfadar-se però també a riure, a caminar i a tornar a pujar el més alt
possible aquell cim que ahir, aquest mateix hivern, veia tan llunyà i inassolible.

S’abraça a la Marina i juntes caminen vers aquell grup de dones que, perdudes en els
seus propis sentiments, no veuen més enllà de les seves cabòries.



No hay comentarios:

Publicar un comentario