Concurs de relats "Marià Casadevall", Girona

Guanyadores del I Concurs de relats "Marià Casadevall"

Carmen Elvira, amb el relat "Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls..." ha estat la guanyadora del I Concurs de relats “Marià Casadevall” organitzat per DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall, la Delegació a Girona del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya i l’Ajuntament de Girona. Kira Martín Urbón, ha estat la finalista amb el relat "Pensaments d’un nòmada empedreït". 

El certamen literari té l’objectiu de promoure la sensibilització envers temàtiques socials i donar visibilitat a l’acció social. Enguany la temàtica del concurs s’ha centrat en les persones sense llar. En aquesta primera edició, que tindrà continuïtat durant els propers anys, hi han participat un total de 15 relats.

El concurs porta el nom de Marià Casadevall per recordar l’educador i treballador social de Girona, que va ser director del Centre d’Acolliment i Serveis Socials “La Sopa” del 1995 fins a la seva mort prematura, l’any 2003. 

Durant l’acte d’entrega dels premis, que es va celebrar el passat 17 de juny, també va tenir lloc la conferència "Retrat, acompanyament i intervenció amb les persones sense llar de Girona", on es van exposar les principals línies metodològiques del Centre d’Acolliment i Serveis Socials “La Sopa” de Girona.

Enllaç als relats guanyadors: http://campusarnau.org/2009/downloads/relats_concurs_m_casadevall_2016.pdf

Publicat al web de la Fundació Campus Arnau d'Escala i al Portal DIXIT 

NINGÚ HO SAP

Ningú ho sap però ella està espantada. I la por paralitza. Com unes cadenes invisibles que s’arrelen al seu cor i als seus pensaments i no la deixen avançar.

La por, companya de dia i de nit, de nits llargues i doloroses. La por, companya del seu llit i les seves llàgrimes silencioses.

Però ningú ho sap. Ningú que s’hagi parat a mirar-la als ulls, a veure el posat del seu somriure, a veure-li la llum que desprèn la seva mirada. Ella té por però ningú ho sap.

Malgrat les cadenes, intenta avançar per la vida, només ella sap com li costa arrossegar els peus per no moure’s gaire enllà. Ningú no endevina l’esforç que li suposa somriure tots els matins. Intenta aferrar-se a la vida i  a la rutina per no veure allò que l’espanta, per no sentir allò que la té paralitzada.

I així, els altres, els que l’envolten, tranquil·litzen la seva consciència veient-la somriure, veient-la avançar, veient-la construir.

Ningú no sap però que allò que somriu, allò que avança i allò que construeix només és un mur, un mur sòlid i irrompible, una presa que frena les llàgrimes que té acumulades al cor. Un cor petit però on hi caben molts sentiments, alguns que la paralitzen, altres que malgrat tot, la fan avançar.

Però ningú ho sap i ningú ho sabrà si no la mira directament dins els ulls i en la seva brillantor, endevina alguna cosa més que el seu somriure dolç.

SEGUIR ENDAVANT

Avui només una imatge per reflexar tot el que pot ser i serà! Mirar endavant i seguir sempre la llum del sol. I el més important, caminar sempre de la mà dels qui tenim al costat, aquells que no ens fallen mai, aquells amb qui es pot plorar i riure alhora sense necessitat de més paraules ni més explicacions.

I com sempre, no oblidar donar les gràcies per tot allò que ha estat i que continuarà sent, passi el que passi.