NINGÚ HO SAP

Ningú ho sap però ella està espantada. I la por paralitza. Com unes cadenes invisibles que s’arrelen al seu cor i als seus pensaments i no la deixen avançar.

La por, companya de dia i de nit, de nits llargues i doloroses. La por, companya del seu llit i les seves llàgrimes silencioses.

Però ningú ho sap. Ningú que s’hagi parat a mirar-la als ulls, a veure el posat del seu somriure, a veure-li la llum que desprèn la seva mirada. Ella té por però ningú ho sap.

Malgrat les cadenes, intenta avançar per la vida, només ella sap com li costa arrossegar els peus per no moure’s gaire enllà. Ningú no endevina l’esforç que li suposa somriure tots els matins. Intenta aferrar-se a la vida i  a la rutina per no veure allò que l’espanta, per no sentir allò que la té paralitzada.

I així, els altres, els que l’envolten, tranquil·litzen la seva consciència veient-la somriure, veient-la avançar, veient-la construir.

Ningú no sap però que allò que somriu, allò que avança i allò que construeix només és un mur, un mur sòlid i irrompible, una presa que frena les llàgrimes que té acumulades al cor. Un cor petit però on hi caben molts sentiments, alguns que la paralitzen, altres que malgrat tot, la fan avançar.

Però ningú ho sap i ningú ho sabrà si no la mira directament dins els ulls i en la seva brillantor, endevina alguna cosa més que el seu somriure dolç.