La Nena

Vaig començar a perdonar la meva mare el dia que, venint del seu enterrament, el Manolo em va posar la mà a sobre. Per primera vegada. Els cops van caure sense previs avís sobre les meves esquenes. Després, no recordo si va ser primer a la cara o els cops de puny a la panxa. El que no puc oblidar són les seves paraules. Paraules punyents com ferro forjat. Paraules feridores que es van anar clavant dins meu. Només dues xiuxiuejades a cau d’orella que anaven traspassant el meu cos malmès i masegat i es clavaven en el més profund del meu cor. “La nena, la nena...”. Tenia quinze anys, una filla de tretze mesos i m’acabava de quedar òrfena.

(...)

Fragment del relat La nena, segon premi del VI concurs de contes Castell de La Tossa 2015. 

SANT JORDI

Sort que als 65 em retiro i s'haurà acabat aquesta comèdia. I amb gest cansat, clava l'espasa per enèsima vegada a l'innocu drac.

                                       Accèssit al III Concurs de piulades de Ràdio Nova.

El último adiós

Ayer, dos escritores nos dieron su último adiós. De ellos nos quedarán para siempre sus historias y su compromiso por poner nombre al grito de un pueblo .


"Incluso los malos libros son libros, y por lo tanto sagrados"    Günter Grass

"Yo creo que fuimos nacidos hijos de los días, porque cada día tiene una historia y nosotros somos las historias que vivimos"     Eduardo Galeano

MORT

Va arribar la tercera nit però ell ja feia dies que l’esperava. Assegut a la seva vella butaca exhalava lentament el fum de la seva pipa. Els ulls miraven sense veure finestra enllà. La cercaven, volien ser els primers en veure-la venir de cara, per enfrontar-se a ella quan la tinguessin al davant.

Des de que va conèixer la seva arribada que el va envair una pau inusual, una tranquil·litat com feia anys que cercava i que mai havia aconseguit trobar. Tot al seu voltant va deixar de girar i, per un instant, només per un instant, va tenir la sensació d’haver viscut ja aquest moment. La seva memòria va refugiar-se a la seva infantesa, al costat del llit de la mare quan, amb llàgrimes als ulls, li deia adéu per última vegada.

Altres haguessin provat de sortir corrents. Ell mateix ho hagués intentat temps enrere. Tanmateix, l’únic que se li va ocórrer va ser anar a cercar un llibre, la seva pipa i seure tranquil·lament a esperar la seva arribada. Tenia temps, volia assaborir aquell instant de la millor manera que li venia al cap.

Era conscient que l’esperava una dura batalla, no tenia por. No tenia intenció de lliurar un combat ni oposar resistència. L’únic que desitjava era veure-la venir, posar-se davant ella i xiuxiuejar-li suament: “Estimada, estimada meva, embolcalla’m en els teus braços, porta’m amb tu...”

I a la tercera nit va arribar, però ell ja feia dies que l’esperava.  

PRIMAVERA

              Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera.

                                                                                              Pablo Neruda 

MIS DOS AMORES

És quan camino al teu costat
que noto como les teves passes s'enlairen.
És quan respiro
que veig els teus cabells surant al vent.
És quan t'abraço
que sento els batecs del teu cor.
És al somriure
que veig brillar els teus ulls.
És quan et parlo
que em sobren les paraules.
És quan et miro
que veig la teva llum.
És quan tanco els ulls i et sento respirar
que sé que sempre estarem junts.

CALCETINES DE COLORES

Hacía ya tiempo que se había acostumbrado al frío y a la niebla que todas las mañanas se filtraba por todos los rincones de su hogar y que, si uno se despistaba, se colaba por las entrañas, enmarañando todo lo que iba encontrando por el camino. Se había acostumbrado pero no por eso los temía menos. El día menos pensado, el frío y el hielo penetraban en lo más profundo de su ser y se acomodaban en su corazón, dando lugar a pequeñas lágrimas heladas que caían sin cesar de su ojos grises. Esos días, eran días grises, como sus ojos, días helados, como su corazón, días lluviosos, como sus lágrimas.

Sin embargo, a pesar de todo, ella cada día se levantaba con la esperanza de ver brillar el sol. Por éso, todas las mañanas se vestía con su mejor sonrisa y sus calcetines de colores dispuesta a pisar todos los charcos que se cruzaran en su camino.

NO TE RINDAS

Hoy, una recomendación de mi alma gemela y un mensaje en positivo: No nos rendiremos!!

BUIDATGE

Fa molt temps que no em posava davant un paper, fa temps que no agafava un llapis i deixava que els meus dits ballessin al compàs dels meus pensaments, fa temps que no permeto que els meus pensaments traspassin barreres ni emergeixin més enllà del que es considera estrictament necessari. Fa temps que no escric.

Ment, cos i energies estan en stand by. Sento com si algú hagués reprogramat el meu cos i hagués fet un buidatge oblidant-se després reprogramar-lo i reactivar-lo. És així, durant mesos m'he sentit buida i sense energies per explicar allò que sento, allò que imagino i allò que somio.

Però, per sort, aquest buidatge no està sent improductiu. És un estat temporal, un temps de reflexió i de cura personal que ha de donar fruit. He estat hivernant i preparant-me per tornar a florir aquesta primavera. Espero que, com totes les primaveres, el sol llueixi més enllà dels meus ulls i em doni forces per continuar explicant, per continuar gaudint amb les lletres. Les meves petites lletres...

AQUESTS DIES

Aquest sentiment que m’envaeix des de fa dies, aquest buit que sento al mirar-me al mirall, aquesta desídia quan, tot i lluir el sol a fóra, jo sento com la tempesta amenaça amb mullar-me.  Sento com tot això ja m’és conegut, com és una experiència viscuda, tanco els ulls i puc imaginar-me d’on surt, com apareixerà, i, finalment, com es resoldrà. Però tot i això, no puc evitar baixar els ulls, evitar enfrontar-me a mi mateixa, tendeixo a desviar la mirada per no trobar-me amb allò que no vull escoltar, allò que tot i sentir-lo no vull posar-hi paraules.

Les paraules són feridores, tenyides de culpa intenten cercar una resposta, una explicació a tots aquests sentiments quan, de vegades, és millor callar, és millor seguir caminant.

Caminar, però fins quan? Fins on? I sobretot, caminar així? Sempre? De veritat? Suposo que seguir caminant fins que aquest sentiment torni a reposar, torni a eclipsar-se amb alguna experiència, rere algun somriure robat i romandre allà el suficient temps com per donar-lo per extingit, per acabat fins la propera...