AQUESTS DIES

Aquest sentiment que m’envaeix des de fa dies, aquest buit que sento al mirar-me al mirall, aquesta desídia quan, tot i lluir el sol a fóra, jo sento com la tempesta amenaça amb mullar-me.  Sento com tot això ja m’és conegut, com és una experiència viscuda, tanco els ulls i puc imaginar-me d’on surt, com apareixerà, i, finalment, com es resoldrà. Però tot i això, no puc evitar baixar els ulls, evitar enfrontar-me a mi mateixa, tendeixo a desviar la mirada per no trobar-me amb allò que no vull escoltar, allò que tot i sentir-lo no vull posar-hi paraules.

Les paraules són feridores, tenyides de culpa intenten cercar una resposta, una explicació a tots aquests sentiments quan, de vegades, és millor callar, és millor seguir caminant.

Caminar, però fins quan? Fins on? I sobretot, caminar així? Sempre? De veritat? Suposo que seguir caminant fins que aquest sentiment torni a reposar, torni a eclipsar-se amb alguna experiència, rere algun somriure robat i romandre allà el suficient temps com per donar-lo per extingit, per acabat fins la propera...