Somnis de silenci

Un altre dia. Aquest mes ha treballat de valent. Es treu la bata. Pensa que amb els diners extra que cobrarà potser es comprarà un jersei nou. Mentre desa els guants i els estris de neteja pensa que la mare estarà contenta al rebre els diners, sap que els necessita. S’ha fet gran. També el seu germà i la cunyada agrairan el seu esforç, les coses no van bé, els diners no arriben i els nens cada dia necessiten més coses. La tracten bé, tot i que encara no té prou confiança amb ells. Feia anys que no els veia, encara era petita quan el germà va marxar de casa. Es posa les sabates i els pantalons. Des d’allà sent la música com va sonant, cada vegada més forta, insistent, anunciant el compte enrere per tancar les portes. Es mira al mirall. Potser amb els diners que cobri es tallarà una mica els cabells. Se’ls acarona. Ha arribat el moment. La Maria, treu del bolso un mocador, un llarg mocador de color lila i embolcalla els seus cabells que queden empresonats a sota. Una darrera mirada al mirall per acomiadar la Maria i donar la benvinguda a la Mariam. Aquesta li retorna la mirada, els ulls negres brillants la saluden novament. Ha estat un bon dia. Lentament, la Mariam surt al carrer, acomiadant-se per avui de la seva feina, dels seus nous amics, del silenci, de la Maria. Sap que ara i fins demà, ella torna a ser la Mariam, la noia estrangera que va arribar un dia de molt lluny per tal de complir els seus somnis i els del seu avi. Sap que està aquí per lluitar, no només per somniar, per canviar el món, aquest món on li ha tocat viure.

(...)

Somriu feliç. Ha canviat molt d’ençà que va arribar a aquesta ciutat. La petita Mariam que va arribar un dia enyorant el caliu de la mare s’ha transformat. És una nova persona, treballa per canviar el seu destí. Aquesta ciutat l’ha vist créixer i ha sigut espectadora de la seva transformació. Aquesta ciutat que tot i no rebre-la amb els braços oberts no li ha tancat mai les portes. Aquesta ciutat que li ha permès endinsar-se en els seus carrerons i li ha donat la mà per no perdre’s en ells. La Dolors, el senyor Ramon, les dones de les tardes dels dimarts i fins i tot l’adolescent de nom curt caminen també per aquesta ciutat, i pensa, que el fons, no són tant diferents els uns dels altres. Tots han de lluitar, no rendir-se, tots han de llevar-se cada matí i pensar que el destí no està escrit, que cal caminar cada dia, avançar per trobar el camí, aquell que ens durà un dia a ser allò que tant desitgem.

Fragments del relat Somnis de silenci