Tot esperant

TOT ESPERANT

Asseguda al seu banc, l’Espe tanca els ulls. De lluny, li arriben les rialles de les minyones que enjogassades comenten la setmana, tot queixant-se de la senyora a qui unes admiren i altres envegen. L’Espe, sense escoltar-les, pot endevinar què diuen: aquesta setmana ha hagut festa grossa a Cal Artés, han tingut molta feina, la setmana vinent és la revetlla de Sant Joan i algunes, després de servir, podran escapar-s’hi una estona i regalar un somriure a aquell xicot tan eixerit, cosí de l’Encarna, que fa poc que ha vingut del poble.

El poble. L’Espe l’enyora i sovint al tancar els ulls evoca els seus carrerons i els avis asseguts a la plaça. Si para atenció, li sembla escoltar encara el xiulet del tren, aquell que va anunciar la seva partida i la va transportar tan lluny de tot allò que coneixia.

Quaranta anys després, l’Espe obre els ulls i acarona el banc on seu. Aquest banc que ha estat protagonista dels seus somnis, aquest banc on amb un somriure esperava el qui havia de ser l’amor de la seva vida i, tímidament li agafava la mà demanant-li permís amb la mirada.

Mira el passeig. Les minyones són ara àvies que passegen orgulloses els seus néts. Els balls són ara festes nocturnes que s’anuncien en cartells de coloraines. Les senyores passegen del bracet d’una noia que, vinguda d’un altre país, les ajuda a fer menys feixuga la seva vellesa.

Al seu davant la màquina del tren resta immòbil, congelada en el temps, com ella mateixa en aquest banc. Silenciosa, la màquina del temps guarda dins seu històries de vida, somnis de tots aquells que un dia van pujar-hi buscant nous camins.

Silenciosa també l’Espe, amb un somriure congelat als llavis, resta immòbil en aquest banc tot esperant l’amor de la seva vida, desitjant que torni per agafar-la de la mà i, aquesta vegada sense demanar permís, se l’endugui per sempre més amb ell.

II Premi del CONCURS DE RELATS BREUS

AMICS DEL PASSEIG VERDAGUER

IGUALADA 25 DE MAIG’2013